Associacio Cardona i Vives

També Paco Obrer nos Faltà

Per Vicent Ramon Calatayud

De puntelletes, com els bons comencen a empinar-se cap al cel, també te n´has anat, sense armar més pols ni remolí. Perque tu eres dels que sempre callaven, pero mai deixaven de treballar, d´acaronar i acaronar la suma, en les mapreses de la Pàtria. Seguies i enguiscaves als qui podien i devien comprometre´s, pendent sempre de buscar ocasions d´encontre, les quals trobaves i fructificaves, des de la discreció, des de l´oportuna i faenera segona fila. Mes que no tenies inconvenient d´amagar-te darrere d´un olorós havà de rollat artesanal, que bon gust si que tenies. I qué li anem a fer. No hi ha que matar al pregoner, en este cas Las Provincias no tingueren cap de culpa, per donar-nos la mala nova. Toca. Que foren també les seues fulles les que arreplegaren el meu plany, fent públic l´últim abràç, que ara eixample a través del Renou.

Paco Obrer en el nomenament d´academic
a D. J.M. Guinot
Foto: Domingo Gimeno

La postrera volta que nos trobarem degué ser en Castelló. Me demares, Paco, que te parlara, perque aixina me coneixeries millor ¡malaít sucre! Estaves prou minvat i encara vingueres a donar-li calor d´amic al soterrar del Pare Guinot, quant tan trists estavem tots, acorrufats els cors per la gran pèrdua i en dies de gel i negror per a la Valéncia tota.

Perque a tu mai te posaven falta els amics, i ho demostraves venint quan les ocasions no eren tan bones, t´he de recordar ara, units en en el recort a Castelló. Precisament al correr dels dies -ne fa un llustre- faig present un anterior encontre, junt a mossén Guinot: quan uns magnàmims valencians d´ample registre, arraïlats i forts en La Plana, tingueren la gràcia de fer-nos FADRI, en la fraternal festa dels reconeiximents que l´Associació Cardona Vives celebra, cada any en més sentit. I nos regalaren una velada plena d´afectuosa valencianitat.

I perque el recort se´n va més llunt i nos situa en l´Hotel Astoria fent-li un homenage a Miquel Adler, ho retrac. La guapa de la teua muller, estava molt més guapa, gojant de la serena bellea de la maternitat, que duya en el seu ventre, i Senent Llàcer, el periodiste de Sagunto, refleixà en la càmara televisiva. Eren uns atres temps. Deviem ser més senzillament feliços i pobres, teniem la sort de que no intentaren "ajudar-nos" tant.

No sé quí m´argumentava, positiu com a mi m´agrada pensar, que ara junt a Sant Pere i fent-li companyia a Sant Vicent, deveu d´estar-ne preparant alguna grossa. Els acadèmics Casp, Guinot i Costa, montaran l´acadèmia del cel, per tal de ser els primers, com sempre els valencians. Tindran la crítica positiva d´Adlert, pero l´endolçarà la gràcia de Delmonte i Melià, mentres urdix la trama fallera Édison Valls, en el seu amic Lizondo, i tu fas d´alavalentador, trobant mijos. Pero entre tantes coses que podeu i deveu fer ¿no trobareu remei per a que la bona gent d´este poble que és el vostre, avance cap a la pau, sense pressa per morir-se? La fraternitat heròica que tu practicaves, segurament és la millor medicina per a molts dels mals que nos atenallen i nos impedixen avançar com a poble, que se sap i se vol, mentres surem per esta terra, cada dia més eixuta i malcorada.

A l´encomar-te al Pare, pregant-li sàpia acollir-te i confortar-nos a tots, junt a la teua família, s´atrevim a demanar-li també que nos envie unes quantes sàries de trellat, perque les necessitem de veres, per lo manco per a fer profitosa la sembra d´unió i concòrdia valenciana que tu praticaves. Descansa en pau, amic, i seguix urgint-nos a treballar millor.