Associacio Cardona i Vives

Chicotet estudi comparatiu de les veritats irrefutables de lo valencià i de les mentires de lo català

Per Federico Bonillo Vigo

Continuant eixe repas entre les diferencies a tots els nivells que n’hi ha entre el poble Valencià i el català, parlare en ad esta ocasio –i continuant en les tradicions tipiques valencianes- de dos tradicions ludic-deportives, que be mereixen parlar d’elles, perque son ancestrals en lo seu orige i han segut i son, tot un testimoni patrimonial i viu del nostre bagage cultural. Vejam puix, l´historia del Truc i de la Pilota Valenciana.

“El joc del Truc” forma part de la nostra cultura popular, encara que reis, gent noble i de realenc tambe han jugat al tan nostre Joc del Truc. Lo seu orige, es pert en temps preterits, alla quan la nostra terra era una prolongacio del mon arap, que junt ab lo califat de Cordova, erem la flor i nata de “Al-Andalus” L’orige puix del Truc es arap o musulmà, aixina com les regles de joc, que estan tretes dels originals musulmans.

El Joc del Truc, es per tant, tant nostre i exclusiu com les cebes, les taronges, la chufa i l’Orchata, les falles i les cares boniques de les dones valencianes.

La paraula Truc, deriva del arap “Truch o Truk”, que es com ho escriuen ells, de qui l’heretarem. Lo seu significat es: martingales per a encobrir l’engany o fallanca, sorpresa o guilopada. Es nacosa que mos sorpren de moment i inesperadament, i que quan saben el secret, no te res de particular.

Diuen els llibres musulmans, que tenien els moros una baralla sansera. Pero en un moment de nocura, l’agarraren els chiquets per a jugar a guerres i retallaren els reis, caballs i sotes, designant l’as d’or com a simbol de poder i al de copes com a premi dels campeonats. En fi, queda clar, que quedaren nomes que l’as d’espasa, l’as de bastos i les blanques. Disgustats els moros al vore que no podien fer partides de brisca, idearen atre joc i d’alli naixque el Truc, expresio pareguda com si diguerem en l’epoca actual: ”Ara, t’agarrare gorreta”. Sense despreciar als atres jocs de cartes, en el Truc ab quatre cartes que tenen valor i nomes 26 en total, es poden fer centenars de combinacions que no tenen els demes jocs de cartes. Diu un antic refrà que “per a passar la gumena i jugar al Truc, s’ha de tindre molta serenitat”

Les veus que s’utilisen basicament per a jugar al truc son: Per a l’Envit: envide, torne a envidar i la falta envide i pel Truc: truque, retruque i joc fora.
Les cartes que mes manen i valor tenen, son pel truc: l’as d’espases, l’as de bastos, els tresos -en alguns llocs de la nostra terra, els dosos tambe juguen- i per l’envit: els sets, sis, cinc i quatres, per a poder envidar 33, 32, 31 i 30 sempre que siguen del mateix palo, aixina com tambe son les cartes de manco valor pel truc. Les normes i regles del truc son facils i molt complicades a la vegà (per les fullanques o mentires que es poden dir a lo larc d’una partida, per uns i atres jugadors). Per norma general -si conve- al que fa de ma o si no conve i ho deixa passar per als atres, s’envida i “a vore’ls vindre” o be, ixes trucant (encara que es tinga envit) i ho deixes passar a vore si els contraris ho fan i aixina els tornes a envidar o els tires la falta o be, tambe (fullanca o no) ixes trucan i envidant.

En el truc, se junten els amics en dos parelles per a jugar, hui en dia es demana per a beure cervesa i es pinta en armeles (ans era vi, cacao i tramusos). En el truc els jugadors, es changlejen, es fan burla, es diuen coses (sense ofendre’s) i al final de la partida es donen la ma… i tan amics com abans, pot ser, fins i tot “per por a la revancha”. De fet ¡els que perden tenen dret a tot!, puix el principal merit del bon jugador de truc es, encara perdent, tindre paraules i romançades per a burlar-se dels que han guanyat.

“El joc de la pilota valenciana” jugat des de temps immemorial per pobles tan diversos com els Maies, els Egipcis o els Japonesos, arribà a les nostres terres per la tradicio grecoromana, com tants atres dels nostres referents culturals. De fet, en l´antiga Grecia, direm que Aleixandre el Gran es va distingir com a molt bon jugador. En Roma es practicava universalment i era recomanat pels meges com un “eixercici saludable” per a totes les edats i condicions, i el practicaven el poble, els senadors i fins i tot els mateixos Cesars, com Vespasià i Aleixandre Severi, que fundaren associacions i federacions de competicio, apareixent els jugadors professionals, que eren molt estimats pels aficionats.

Expandit pels legionaris en les terres de l´Imperi Romà, es va practicar en territori frances, en Belgica, en tota Italia i en la Peninsula Iberica, hasda mens o manco l´edat mija ab modalitats que equivalien a les nostres llargues, escala i corda, segons el lloc fora obert o tancat.

El joc de la Pilota, es va escampar per casi tota la peninsula Iberica. En Castella, reis, nobles i el poble el practicaren des del s-XV fins mes o manco el s-XVIII, sent el joc mes practicat en ad estes terres, destacant Felip-I en la modalitat de pala. Calderón de la Barca escriu al respecte la Farsa Famosa del Juego de Pelota i Goya pinta el conegut Juego de la Pelota a pala, i en Arago el joc de pilota va ser molt popular, fruint fins i tot de proteccio real.

En lo nostre Regne, com tot allo que es tracta de cultura, tradicions, etc, etc i a pesar de lo que diu catalunya i els catalanistes, ¡No apareix ab l’arribada dels cavallers de la conquista!, puix ya es practicava en lo s-XIII i quan aplega el rei En Jaume-I a Valencia, el rei moro Zaid ya ho fea, puix n’hi ha testimonis de que en lo que hui en dia es l’Albereda, es feen partides al carrer de joc obert o descobert (en la modalitat de llargues o joc lliure), fen-se apostes entre els aficionants i espectadors.

En l’any 1229, n’hi ha constancia documental (Ms. 9706 de l’Archiu Municpal del regne de Valencia) en el que consta que el rei moro Zaid, participà com a jugador en una partida, provocant un avalot en els aficionats, encara que no se sap perque. La seua practica i popularitat s’estengueren en mes aficio en acabant de la conquista i des del propi rei En Jaume-II (al que el mege valencià Arnau de Vilanova emulant als galens classics, li ho recomenà en l’any 1305, per a estar en forma fisicament) la noblea, la curia, el poble i els chiquets de cada carrer, practicaren el Joc de Pilota.

Ad esta aficio desmesurada va provocar l´aparicio d´un famos bando el 14 de juny de 1391, quan el Consell General de la Ciutat de Valencia va prohibir el joc per blasfem, ya que a lo llarc de les partides, es dien tota classe de blasfemies (ya podeu imaginar-se quines eren): "car per occasió del joch deius escrit se seguien diverses blasfemies en offensa de nostre senyor Deu e dels sants e diverses inyuries de paraula e fet a les gents anants e stants per los carrers e places de la Ciutat ha novellament establit e vedat que alcuna persona privada o estranya de qualsevol estament condició o ley sia de edat de X anys a ensus no gos ne presumesca jugar dyns los murs de la dita Ciutat a joch de pilota arruladiça sots pena de XX morabatins dor per cascuna vegada que contrafara. E se sera algu que la dita pena pagar no puxa sera mes en presó e correra la Ciutat ab açot sens tota gracia e remey" (sic)

Esta prohibicio fon motiu de greus avalots en la ciutat, on es feren un bon grapat d’elles, encara que, tambe n’hi ha documentades prohibicions en Castello, Gandia i Alcoy. Les prohibicions es fan practicament en tot el territori peninsular i tambe en territori frances (on en el s-XV, es un joc reservat als reis i a la noblea). Les llimitacions, multes i prohibicions, fan quel Joc de Pilota, vaja decaent poc a poc hasda desapareixer en catalunya, Castella, Arago i les illes Balears a lo llarc dels s-XVIII i XIX.

En canvi en lo nostre Regne es molt diferent, puix les prohibicions del joc al carrer no afecten al joc del Trinquet, que mante el seu vigor des de lo seu inici. Es practicat, per lo mes florit de la noblea valenciana en el trinquet del Milacre, trinquet de Cavallers (propietat dels Montagut) o be en los seus trinquets particulars. Esta documentat, que en lo s-XVI, tenim en Valencia els trinquets ans nomenats, junt als de Centelles, Ciurana, Masco, i que junt en els de titularitat municipal, fan un total de 13 trinquets en la ciutat de Valencia.

Es tal l’auge que te el nostre deport per excelencia, que el 30 de setembre de 1633, es concedix el monopoli sobre els beneficis dels trinquets a l’hospital de la ciutat, cosa que sera motiu de pleits en l’any 1740 ab les monges de l’Encarnacio, que n’havien construit i explotat el trinquet de l’Encarnacio enfront del convent.

Es a mitat del s-XIX, quan els anglesos inventen el “tenis” a partir del nostre joc de pilota, pero incorporant la “raqueta”, derivada de la pala o cistella. Tambe els bascos deixen de jugar cara a cara per a fer rebotar la pilota contra un fronto i abandonen els tradicionals i homologables “rebot i joc llarc” per a practicar la cistella i pala. En totes les circunstancies ans nomenades, el nostre deport de la pilota, passa a ser conegut com “Joc de Pilota Valenciana”, sent l’unic poble de tot el continent on perdura la genuïna tradicio.

Es un moment de maxim esplendor i lluentor del nostre deport, que enorgullix als practicants i a l´aficio, que se senten depositaris d´una tradicio milenaria: les llargues i el raspall. Al contrari que en Euskadi, el nostre joc passa a ser del poble i la noblea i l’aristocracia es separen del mateix, per una forta tendencia a castellanisar-se, que deserten com a jugadors i com espectadors. No obstant aixo, es un moment de grans jugadors, com Roquet de Penaguila, Bandera, Melero, Bota, el Nene, el Paler, el Pilotero i ademes es contruixen nous trinquets en Valencia, com Santa Teresa en 1843, el nou del Real en 1853, el de Pelayo en 1868, el de Juan de Mena en 1877, aixina com la transcendencia del joc, que veu com s’elabora lo seu reglament en 1857 per Salvador Cerdà, trinqueter del trinquet de l’Encarnacio de les monges.

L’euforia s’estenia per tot l’antic Regne de Valencia i Almela i Vives, fea una resenya d’una partida celebrada en Benifayo en decembre de 1849 i que enfrontà una vora del riu Xuquer ab l’atra. Una banda estava representà per: Roquet de Penaguila, Cremades, de Bellreguard, i Sagal, de Petrer, contra Miquelet, de Ribarroja, el Paler, de Torrent, i el Caragol, de Benimamet. Benifayo tenia uns mil habitants i les croniques parlen de quatre mil espectadors. Una atra partida memorable fon jugada en Ondara el 26 de novembre del 1880 entre jugadors de la Marina i de la Safor, en la qual es varen fer apostes de hasda xixanta mil reals.Ademes, tenim tot lo sigle ple de partides als carrers i als trinquets, pel pur plaer de jugar, de fer deport, fins i tot en la comarca dels Serrans i en la Foya de Bunyol.

Els inicis del s-XX continuen en la mateixa tonica. N’hi ha testimonis en periodics i llibrets satirics de l’epoca. Els pintors, pinten sobre el Joc de la Pilota i Joan Ignaci Pinazo esculpix “El Saque”. De fet, en qualsevol cronica d’una partida, es pot llegir: No es estrany en una partida, vore al retor asentat en companyia del mege y atres carrechs oficials, com per eixemple l’alcalde, el mestre i el escolá, tots esperant la partida que ya tarda en escomençar.

L’ultima innovacio produida de posar “ corda ” en el trinquet, atrubuida a Nelo de Murla, es frut de la modernitat del canvi de sigle.

Les modalitats en la pilota es poden dividir en dos grans grups:

Joc Directe: Es aquell en que s´enfronten 2 equips d´un o diversos components que ocupen camps oposts, tots llançant la pilota directament i alternativament els uns contra els atres, intentant que la falta es produixca en el camp contrari per obtindre els punts.

Ad este grup es dividix en tres modalitats:

JOC EN LO CARRER (Natural o Artificial)
     Joc per baix      EL RASPALL
     Joc per dalt       LA GALOCHA
     Joc lliure            LES LLARGUES

JOC AL TRINQUET
     Joc per baix      EL RASPALL
     Joc per dalt       ESCALA I CORDA

                EL REBOT
JOC A LA GALOCHETA
     Joc per dalt      GALOCHETES DE MONOVER

Joc Indirecte: Es aquell en que s´enfronten 2 equips, d´un o diversos components i que ocupen tots, el mateix camp, llancen la pilota contra un element (un mur) nomenat frontó, que retorna la pilota per rebot per tal que la jugue l´equip contrari al que l´ha llançada. Est apartat te una sola modalitat, nomenada Frontó Valencià, que es juga en el frontó (ad este pot ser obert, tancat, cobert o descobert). Continuarà...