“Poc després, el dominicà valencià fra Lluís Galiana (1763), panegirista de l’idioma, escrivia al notari Carles Ros, apòstol de la llengua i les lletres valencianes en aquella centúria, dient-li que vendria molts exemplars del seu llibre, a més de Valencia, a Catalunya i a Mallorca, per ser la llengua d’aquests regnes “una en la sustancia y aun casi en el modo de hablarla si nos remontamos a fecha más antigua” (p. 33).
Hi ha moltes maneres d’escriure coses, falsejant-les. Una d’elles es dir veritats a miges. Una atra es afirmar coses lleugerament, callant, silenciant fets i motivacions que capgiren el sentit de les afirmacions. De tot se troba en els escrits catalanisadors, i concretament en els de S.G., volent fer creure quimeres.
Al dir que intelectuals valencians admeten l’unitat llingüística, calla
-sabent-ho- que, si es referixen a una certa unitat, ho es referint-se a temps antics; i que de cap de manera accepten la denominacio de llengua catalana.
Els valencians tenim el deure d’obrir els ulls.
Vejam un eixemple que presenta del sigle XVIII, el del dominica Lluis Galiana, ades citat.
Diu lo que diu. Pero no diu S.G., s’ho calla, que eixa llengua a la que es referix Galiana, seguidor de Carles Ros, a l’escriure-li, es la que els dos califiquen sempre de “Llengua Valenciana”.
Respecte a l’unitat de l’idioma en Valencia, Catalunya i Mallorca, notem que a fra Lluis Galiana, li pareix “una en la sustancia... si nos remontamos a fecha más antigua”.
Referent a la denominacio de l’idioma, S.G. no diu res de Carles Ros, perque li desfaria lo que vol fer passar per bo.
Afegim, per tant, lo silenciat per ell, i omplim alguns buits:
Carles Ros i Herrera, precursor de la Renaixença valenciana, naixque en Valencia en 1703. Les seues idees llingüístiques estan escrites en: “Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano” (1734) i “Qualidades y blasones de la lengua valenciana” (1752), dos de les diverses publicacions que té. Notem: llengua valenciana, idioma valencià.