Els Valencians en Grecia (I)

En 1305, el Regne de Valencia es configurà pràcticament com es hui en dia, quan per l´Acort d´Elig, quedaren definides les fronteres en el Regne castellà de Murcia. En eixe moment, gobernaba la Corona d´Aragó un monarca naixcut en terres valencianes, Jaume II, monarca prudent i inteligent.

Alfons I, "el Franc"
Foto: Gran Enciclopedia de la
Región Valenciana

Eixe any, en Adrianòpolis, al nort de Grècia, fon assassinat el cavaller Roger de Flor, un personage de vida aventurera, que s´havia posat al front dels almogavers, un conjunt de mercenaris que, després d´haver lluitat en les guerres de Sicília, s´havien desplaçat a l´Imperi Bisantí per a salvar-lo de la pressió dels turcs.

Els almogavers eren una infantería lleugera, armats en una espasa curta o un ganivet gran, el coltell, un caixco fet en tires de ferro, una ascona o llança curta, com les usades per a caçar javalins, i tres o quatre azagaies o darts. Duïen a l´esquena una mochila o sarró per a guardar el menjar. La seua procedencia eren les muntanyes d´Aragó, Catalunya i Valencia, sobre tot l´area pirenaïca i les terres que des del baix Arago es rellisquen cap a la mar: els Ports de Morella, el Maestrat, l´Alt Palancia, el Raco d´Ademus, l´Alcalaten... El seu croniste, Ramon Muntaner, que escrigué sa Cronica en la seua alqueria de Chirivella, detalla com un bona colla eren de Sogorp (capitul 171, literalment “de Segorb”). Bona part dels almogavers valencians eren musulmans, “sarraïns”. No de bades, el croniste valencià Bernat Desclot els va descriure molt be, en la seua Crónica, en el capitul LXXIX. Ell diu que eren “catalans, aragonesos, e serrans”, es dir, valencians de les montanyes de l´interior.

Cal insistir en aixó. Encara que sempre s´ha defes el seu orige pirinenc, els almogavers tambe tingueren les seues arrels en l´abrupta frontera entre l´Arago cristia i la Valencia musulmana, lo que hui encara coneguem com “els Serrans”. La paraula “almogàvar” deriva de l´arap al-mugawar, que vol dir “razzia”, cavalcada; pero també eren coneguts aixina els soldats mercenaris musulmans. Per tant, eren soldats d´orige sarrai, i tots sabem que els musulmans eren numerosos sobre tot en el Regne de Valencia i en les comarques de Terol. No era una gent agradable de vore, bruts, mal vestits, “tots suats i negres”, els descriu Desclot, “con solo el semblante hacian guerra”, diu d´ells Escolano. La manera de lluitar dels nostres almogavers tenia molt d´escaramussa fronterera. S´infiltraven en territori enemic, aguantant dos dies sense menjar o alimentant-se d´arrels o d´herbes del camp. Atacaven per sorpresa, colpejant les espases contra les pedres i fent molt de soroll i cridant “¡Desperta, ferro!”, per tal de fer por als seus enemics. Llançaven els darts contra els soldats contraris, i quan les primeres fileres havien caigut, embestien, provocant el desordre i el panic. Si els atacaven cavallers, es relliscaven per terra entre les potes dels cavalls, tallant les barrigueres o ferint als animals i fent caure aixina al ginet, el qual, una vegada en terra, i empressonat per la seua armadura, era presa facil. Vivien del saqueig i del boti. Per tant, ser almogaver era una professio arriscada pero interessant per als habitants de les montanyes valencians, en les quals la terra es dura i les collites difícils. Per atra banda, tampoc es pot descartar que molts musulmans valencians, conquistats i desarraigats, decidiren mamprendre eixe modo de vida, com una manera d´integrar-se en la nova societat cristiana. Els seus comandants rebien els noms de “almocatens”, si eren triats pel ells mateixos, i “adalits”, si eren designats pel rei; abdos noms tenen clara ressonancia arabiga. Francament, no s´enten a on els ampurdanessos o els berguedans podien haver adquirit eixe genere de lluita, sent com es que les seues fronteres no eren ni de llunt tan perilloses com les valencianes; i pocs musulmans hi havia en aquelles terres, per a adoptar una nomenclatura tan arabiga.

Els almogavers s´internaven en terra hostil, caminat o correguent durant dos o tres dies, feien un colp de ma, i tornaven a casa. Era un modo de guerra molt comu en el sut valencià, en el qual el Regne de Murcia, per estar casi despoblat, suponia una “terra de ningu” entre els granadins i el Regne de Valencia. A principis del segle XIV, una expedició de granadins va atacar Cocentaina, la qual fon defensada pels seu senyor, Roger de Lluria. Si despres de tots estos raonaments no podem establir que un bon sector dels almogavers eren valencians, encara podem recordar que el botí es calculava, canviava i repartia en moneda valenciana i catalana: “...fan dos comptes de moneda, de barcelonés o de reials de Valencia” (Crónica de Muntaner, cap. 204).

¿Per qué, llavors, es considera que els almogavers eren catalans? Senzillament, perque per als estrangers, “catala” era un gentilici aplicable a tota la Corona d´Aragó. Per a un Italia o un grec, “catalans” eren els aragonessos, els valencians, els malloquins, els rossellonessos, els navarros, i per supost, els propis catalans; i un “franc” ( un francés) podia ser un anglés, un alemà, un lombart, i inclús un escocés. Clar que, hui en dia parlem dels “americans”, sense pensar que tan americà es un un mexicà com un argentí, quan en realitat parlem dels “estadounidencs”... Després, els historiadors catalans han considerat als almogavers com “unicament catalans”, celebrant una ceremonia de la confussió que, en una concepció nacionalista –perdó, de somi nacionaliste- de la seua historia, els ha interessat.

Els almogavers començaren a ser importants durant i despres de la conquista del Regne de Valencia, que es quan de veritat apareixen en les cròniques; recalque: es molt significatiu que els almogavers estiguen tan lligats a la reconquista de Valencia, i no a la de Lleida o d´Osca. Quan la campanya de Jaume I cap a Murcia, es reuniren uns huit mil almogavers en Xixona –no en Catalunya-. Quan l´invasió francesa de Catalunya, els almogavers saquejaren Peralada, que era un poble català, en quant el rei i els nobles els deixaren a soles, lo qual diu molt del “patriotisme” d´aquells almogavers, que serien ben poc catalans (Crónica de Muntaner, cap. 125). Per atra part, els ballesters sarraïns valencians, que també feren d´almogavers alguna nit, destacaren pel seu valor en la defensa de Girona, en 1285.

Els almogavers en Sicilia

Quan Pere I de Valencia va decidir conquistar Sicilia, com a llegitima herencia de la seua dona Na Constança, es va enfrontar als francessos, que ocupaven l´illa, i al Papa. Pere I va invadir Sicilia en un eixercit de valencians, aragonessos i catalans, i va bandejar rapidament als francessos. Despres, els almogavers es dedicaren a fer colps de ma contra els francessos en l´Italia peninsular, i facilitaren l´entrada del seu monarca en Reggio, en 1283. Llavors, el Papa va declarar que desposeïa a Pere de la Corona d´Arago, i la donava a Carles de Valois, fill del rei de França Felip III. Els francessos invadiren Catalunya –a lo qual acabem de fer-ne referencia-, per a prendre possessio, pero Pere els va derrotar en tropes catalanes i valencianes -sense l´ajuda d´Arago, que aprofità l´extrema necessitat del rei per a demanar privilegis-. Poc després muigué Pere I, i el seu fill, Alfons I “el Franc”, va pactar la pau en França i el Papa, renunciant a Sicilia. Pero el seu germà, Jaume, es va negar a entregar-la i es proclamà rei de Sicilia. Després muigué el jove Alfons, i llavors Jaume passà a ser rei d´Aragó i Valencia, el nostre Jaume II. En 1295, Jaume II pactà de nou en França i el Papa l´abandonament de Sicilia, pero ara fon el germà menut, Fadric, qui es va negar. Fadric fon proclamat rei pels sicilians, i començà una guerra entre els dos germans: Jaume, per a que l´illa fora tornada als francessos; Fadric, per a conservar-la. Fon una autentica guerra fratricida. Entre els cavallers de Fadric estaven els valencians Blasco d´Alagó (de Morella), i Berenguer d´Entença (de Chiva), i en ells lluitaren els almogavers en la batalla de la Plana de Gagliano, a on foren derrotats els francessos.

Llavors, la flota de Jaume II, comandada pel senyor valencià Roger de Lluria derrotà a la de Fadric en cap Orlando, a on lluitaren els dos fills de Pere I, i en Ponza. Pero en Falconara, Fadric obtingué una gran victoria, capturant al princip de Tarento. En eixa epoca, aparegué en la cort de Fadric un cavaller extemplari, Roger de Flor, que es posà al seu servici com a corsari. Roger de Flor estava acusat d´haver furtat una important suma a les arques del Temple, i Roma volia el seu cap. Roger de Flor, baix la protecció de Fadric, va capturar molts barcos, i va socorrer a Siracusa.

En 1302, finalment, arribà la pau. França i el Papa varen reconèixer a Fadric com a rei de Sicilia, i els almogavers es quedaren sense treball. I Roger de Flor fon reclamat per la justicia de l´Esglesia.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari