Els chiquets del 2000 que maten, sentats, marcians a cabaços, són amics dels digimons i a Popeye sols el conèixen per referències del yayo, s’ilusionen, diariament, per les lluites intergalàctiques perque desigen tindre un món millor. Pero, si penses un poc, tampoc esta intenció és tan moderna com pareix. Puix, ya fa un grapat d’anys, Flash Gordon s’embolicava en mil peripècies per la mateixa pretenció o Mandrake, els Phantom, Rin-Tin-Tin…, personages que molt nos engancharen en la seua llectura com després ho feren Roberto Alcàzar i Pedrín, el guerrer de l’Antifaç, els Tambors de Fu-Man-Chú, X-3 i la banda del set… Nosatres s’entretenien en eixes “cartilles”, mentrimentres els nostres majors miraven les seues: el pare, la del racionament del tabaco i, la mare, la del racionament alimentari per a saber quàn li tocava el cupò i poder arreplegar un kilo d’arròs, oli, sucre i cigrons. Pero açò era, com la loteria, que no tots els que tenien cupó sabien que els tocaria, d’escàs que era el racionament. Racionament que va durar fins l’abril del 52, que no foren quatre dies com les que sumà la revista infantil “Los chicos” que publicava el “Mercantil valenciano” –contant-nos les aventures de “Colilla i su pato Banderilla”. Fon el dimarts 14 d’abril de 1931, quan en aquell diari –que se dia polític independent, lliterari, comercial i d’anuncis i es venia a 10 cèntims- el suplement “Chicos” proclamava en la seua portada: “Viva la República, amiguitos: Estoy muy emocionado y no tengo ganas de contaros nada. La próxima semana continuaré mis aventuras. ¡Viva la República! ¡Vivan los chicos!” Pero… estos “Chicos” desaparegueren i va nàixer “Flechas y Pelayos” que com bé poden supondre no tenien ideologia republicana i sí la nova –de camisa blava i boina roja- de la que feyen propaganda. Clar que tot hi ha que dir-ho, als chiquets poc els importaven els rojos i els negres; quan tenien que alçar el puny l’alçaven i, desprès, si te dien que la mà, també. Com feyen quan nos ho manaven en el pati de l’escola a l’izar banderes i a l’arriar-les, que eren dos bones ocasions per a que qui estava darrere tu te pegara més d’un carchot cantant el cara al sol, estiguera ras o núvol. ¿Per qué ho conte yo açò i ací si estic parlant de caceres? Puix perque també l’allisonament polític me sona ara i sempre a fer cacera de prosèlits o parany de l’infeliç.
Pero els chiquets, com sabem, són inocents. La malícia ve després. Per això la yaya quan veïa que posaves les orelles tieses per escoltar als majors si parlaven de política solia advertir dient-los: “¿No veeu que hi ha roba estesa?” Llavors, els vells callaven i els menuts volavem. Corrien per a matar… parotets en una canya, pardalets en un tirador, rates penades en vares i fils d’aram, o per a caçar granotes per les sèquies o anguiles quan esgotaven els sequiols. O te donaven poal i te dien: “Acaben de passar molts cavalls, a vore si faç bona cacera de bonyigos que les plantes els estan esperant”.
I, clar, eixies i ya ne tenies dos o tres que feyen realitat el mateix encàrrec que tu. I calia còrrer, encara que com bons amiguets se’ls repartiem. Era la solució per a que en casa no te digueren: “Puix està-te alerta i quan tornen a passar els animals, tu, el primer per a omplir el poal.” Per a evitar eixe nou encàrrec, com he dit, feyem el repartiment i, en aplegar a casa, si portaves uns pocs d’estos merengues verts, te deixaven lliure i podies ya jugar a torejar. Com també podies triar: ser banderiller, picador, torero o fer de bou, puix no era este mal terç ya que en les banyes en les mans podies tossar als atres a plaer. Lo mal era quan, els demés, en l’espasa o la banderilla marraven la pita –clavada en la fusta- que sostenia les banyes, i te punjaven els braços o la pancha.