Associacio Cardona i Vives

Historia de la Llengua Valenciana (del seu llibre “Pomell de Valencianitat”)

Per Josep Boronat Gisbert

SUPOSTES “RAONS“ PER A INTRODUIR EL NOM DE “CATALA”

Lliteraries, molt menys: la renaixença, no originaria de catalunya (...continuacio.)

De totes formes, en l’any 1841, independentment i o molt despres d’Aribau, el valencià Tomas Villarroya va publicar, en la revista El Liceo de Valencia, el primer dels seus quatre poemes (“en l’olvidada llengua de mos avis – mes dolça que la mel...”), el mateix any en que el catala Rubio i Ors publicà en Barcelona Lo gayter del Llobregat.

En quant a Jocs Florals, el primer va tindre lloc en 1859, el Valencia, organisat pel semanari El Liceo. El mateix any 1859 es va celebrar tambe en Barcelona el primer dels seus Jocs Florals.

Pero no solament deuen de ser considerats renaixentistes els diletants de la lirica, normalment de la burguesia. De fet, es més important i significatiu per al poble el resultat de l’activitat periodistica, la prensa. I podem dir que, de la mateixa forma que el Diario de Valencia de 1790 fon anterior a atres quotidians pareguts de capitals de provincia, entre ells el Diario de Barcelona fundat dos anys despres, en 1792, tambe apareix primer en Valencia, l’any 1837, el periodic El Mole, lliberal i popular, integrament en llengua valenciana; mentres Barcelona començà a tindre prensa en vernacula sis anys despres, en 1843, én Lo verdader català.

Per tot aço, i mes, podem fer nostra l’afirmacio d’Almela i Vives: “Com ha observat una persona molt autorisada, la Renaixença valenciana no es filla, sino germana de la Renaixença catalana”. Germana, sí, pero la valenciana naixcuda primer.

I tambe podem afirmar, seguint a Cervera Bañuls, que els renaixentistes valencians, lirics per una part, i periodistes i comediografs per l’atra banda, uns en la seguritat de la burguesia, i els atres en les privacions del poble, encara que no estigueren gens integrats ni units, mantenien una actitut identica, unanima, que eixia de la seua rail valenciana: la d’una oposicio sistematica a adherir-se a la Renaixença de Catalunya, i permetre que es nomenara catalana a la seua llengua valenciana.

Lliteraries... afegint embolats, artificis enganyosos

“De fet, però, la Renaixença fou consolidada a València per l’acció personal del mallorquí Marià Aguiló qui hi fou tres anys director de la Biblioteca provincial. Per consell de l’Aguiló, gran esperit restaurador, començaren a escriure versos en vernacle dos joves universitaris: Teodor Llorente l’any 1857 i Vicent W. Querol el 1859”.

En atre capitul de La llengua dels valencians, observem que el mestre dels catalanisadors s’empenya en fer vore que la Renaixença en Valencia fon moguda per qui siga, pero no per valencians. I en esta tesitura, diu coses que, comprovades i contrastades, pareixen embolats, artificis enganyosos.

Tinc entes que el mallorqui Aguiló tan sols relacionà el grup de Llorente –ya format i actuant- en els renaixentistes catalans Rubió, Milà i Bofarull, degut als seus contactes anteriors. Aguiló va vindre a Valencia l’any 1858 i estigue nomes tres anys. El segon any, 1859, actuà de Mantenedor dels Jocs Florals que va organisar El Liceo en el paraninf de l’universitat.

Estic informat de que, qui va encendre el foc que aglutinaría l’amistat d’uns quants jovens universitaris valencians, fon Vicent Boix, per la nobilissima visio i l’entusiasme per lo valencià d’est erudit historiador naixcut en Xativa l’any 1813.

Vicent Boix (1813-1880), que es firmava “Lo trobador del Turia”, escrigue diversos poemes en valencià, que S.G. califica de “enyoradisos i historicistes”, afegint que més important que com a poeta, es la personalitat de Boix com a historiador, i com autor de noveles historiques de tema regnicola, escrites en castellà, pero ya én clar accent de Renaixença, com, per eixemple, la del 1859 –l’any dels Jocs Florals mencionats- titulada “El Encubierto de Valencia”. Tambe, juntament en Bonilla, fon fundador del periodic El Ciste en 1840.

El grup de jovens universitaris que es va contagiar de l’entusiasme per lo valencià que flamejava en Vicent Boix –influencia que ni destaca ni menciona Sanchis Guarner-, està format per Jacint Labaila i Gonzalez (1833-1895), Teodor Llorente Olivares (1836-1911), Wenceslau Querol i Campos (1837-1889), Felix Pizcueta Gallel (1837-1890), i Rafael Ferrer i Bigné (1838-1895).

cites

Acaba la Biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boil, cavaller, la qual fon trellada de aquella propia que fon arromançada, en lo monestir de Portacoeli, de llengua latina en la nostra valenciana.
Bonifaci Ferrer (1478)