¡Gracies Cardona Vives!. Aixina escomence hui esta editorial, en una mostra de gratitut cap ad esta associacio tant meua i que cada dia es de més gent, perque més de nosatros nos estem donant conte de lo important que es colaborar, associar-se, recolzar i no quedar-se en casa donant per perduda una batalla, simplement perque ho tenim difícil, o per que tal volta pensem que enfront tenim un mur d’incomprensio, de poder, de menimfotisme secular… ¡Malait siga el poble que, simplement, per no alçar-se d’una cadira incomoda i punchosa, d’acomplexaments, d’autocompassio, d’autocomplaença en la desgracia de donar-se per desaparegut, passa a l’historia dels que mai van existir!.
La Cardona Vives, es la bendicio que des de Castello, treballa per tornar la dignitat per ser lo que forem, per ser lo que som i per a poder ser sempre.
Ho dic en orgull, sí, en molt d’orgull, perque la dignitat que ha demostrat esta entitat, des de la seua fundacio, fa prop ya de vinticinc anys, es la mostra fefaent de que el treball per lo nostre, la faena que es fa, ho queda feta, des de la busca de l’enteniment, la moderacio, la flexibilitat, la fermea, la conviccio, i per damunt de tot, la que es fa per un immens amor per lo nostre, pot donar uns fruits que nos fan vore el final d’un cami encara no alcançat, lluntà, molt lluntà, pero del que hem trobat “lo fil pel que traurem lo capdell”. I aixo, clar, preocupa molt, moltissim ad aquells que, davant la sorpresa impensable per ad ells, de que estem presents, que seguim ahí i que anem a guanyar, es resistixen en tota classe d’artimanyes a deixar vore la llum d’un poble.
Pero, sabeu lo que m’apassiona realment de la nostra Cardona, puix que es una associacio plena de dones i d’homens lliures, que no tenim por inclus ni a no tindre la rao, pensem obviament que la tenim, pero, si no la tinguerem res nos importaria reconeixer-ho. Quan u s’equivoca per el susdit amor a lo nostre, si l’erro be donat perque els arguments –que si tenim- no son els correctes, u se’n torna a sa casa i pren la determinacio de continuar i de seguir lluitant per la seua terra buscant mes i millors arguments. I, en el nostre cas, segur, segurissim que tot sería molt mes facil per als nostres interessos.
Clar està, en l’atra vora, sería una autentica catastrofe no tindre rao, quanta gent viu, molt be per cert, de predicar la nostra subjugacio ad atres, la nostra inferioritat, la nostra dependencia, la nostra falta de cultura, d’historia i d’idioma propis. Les nostres raons no son rebatudes en unes atres raons. L’insult, la descalificacio, l’intolerancia, la coaccio sistematica i sobre tot la tancada de portes o inclus el despreci, que no es te ni pels elements mes antisocials, que seguixen tenint el seu dret de sers humans, son la seua victoria actual; pero mai se pot guanyar sense escoltar, per a despres convencer.
Davant d’aixo, la tactica a seguir passa per fer desapareixer del mapa tot tipo de disidencia respecte a l’oficilalitat cultural, imposta des de luxosos despachos, des de sous francament envejables, des de la facilitat per a publicar llibres, per a obtindre una catedra o per a tindre punts en l’acces a determinats llocs de treball. Tot es fa mes i mes possible si a l’hora de parlar rebujes per inculta, una llengua, la dels nostres antepassats, que per a la seua desgracia els trenca la seua idea d’una llengua imperial, d’una nacio –que encara han de construir-… ¡I a mi que aixo me sona!.
Ho comprenc, la Cardona es una amenaça, les dones i els homens lliures son la major de les amenaces per a tots aquells que ensomien en comprar des de la por, per mig dels diners o de l’engany, la dignitat humana.
El nostre espectacular increment en numero de socis, la nostra cada vegada mes reconeguda presencia social, la nostra conexio, en arguments i raons, en la poblacio, la mostra que des de Castello, i que en arguments, se pot vencer un Goliat en peus de fanc, es la veritable revolucio de la Cardona, i clar, aixo preocupa molt als qui no entenen de llibertat.